Militant de CUP Gràcia

La CUP és un projecte municipalista que s'ha presentat com una eina per a les classes populars, per fer front al capitalisme, al patriarcat i a l'opressió del poble català. Una eina en constant evolució i creixement sobre la qual cal una reflexió i anàlisi constant perquè aquesta eina acabi sent una peça més d'allò que es vol combatre, impulsant, acompanyant o avalant actuacions contràries no al projecte socialista, feminista i independentista pel què lluita.

El creixement dels projectes polítics, siguin de la ideologia que siguin, orientats a la lluita institucional o no, han afrontat i hauran d'afrontar sempre aquests reptes que aquí s'enumeren, davant una societat diversa, una realitat canviant i a la interacció dels diferents actors que intervenen en el projecte. Masses cops les classes treballadores i els valors de l'esquerra han estat traïts per projectes polítics (electorals, sindicals o de base) al llarg de la història. Qui hauria de dir al socialistes fundadors del PSOE que el seu projecte acabaria sent còmplice-necessàri del major cop d'Estat de la transició a l'Agost de 2011 amb la modificació de l'article 135 de la Constitució. Qui hauria de dir als comunistes del PSUC que el projecte polític hereu acabaria convertint-se en el major repressor de les lluites estudiantils des dels anys 70. O qui hauria de dir als obrers asturians reprimits i afusellats de CC.OO. acabarien sent part dels Pactes de la Moncloa que van significar la consolidació del règim en el qual vivim.

A mode d'apunt es interessant recollir algunes de les causes per les que, crec, els projectes polítics d'esquerra poden acabar esdevenint peces del sistema que volen combatre:

a) L'epicentre polític: la necessitat d'esdevenir alternativa global, d'arribar a tot arreu, de respondre a totes les demandes, de voler ser determinant en la lluita en la qual es participa, porta a molts projectes a acabar competint per un centre polític pel qual no han estat creats i per tant adoptant posicions intermitges de "consens" i a participar en espais contradictoris. La irrupció d'una força política d'esquerres en el pla ideològic transforma tots els equilibris existents, de la dreta, del centre i de les esquerres socialdemòcrates. Però també el seu equilibri, en un procés de competició per ocupar l'epicentre polític. Esquerranitzant les pràctiques dels demés, però centralitzant les pròpies. Les dinàmiques del propi espai de la lluita institucional i l'empatia personal amb l'altri són també algunes d'aquestes causes.

b) El mantra de la unitat: la unitat, aquell concepte que ha de ser acceptat per acte de fe. La unitat ha de ser entesa com un mitjà, mai com una finalitat La cohesió social és la finalitat.  La unitat és una tàctica per aconseguir uns objectius polítics i res més (i així ha de ser la Unitat Popular). Quan els objectius no són els mateixos, la unitat no és ni possible ni desitjable. Els projectes polítics pretenen créixer fins a ser un actor decisiu integrant seqüencialment diferents sectors socials dels cercles més pròxims, que difícilment tindran els mateixos objectius polítics que els teus i s'acabarà buscant el mínim comú denominador. Quan la necessitat de créixer per créixer actua, aquesta unitat es porta fins l'absurd i acaba per desdibuixar qualsevol projecte polític.

c) El mite de la realitat: la última gran causa d'aquesta degeneració dels principis d'esquerra i que tants cops hem sentit de part de responsables polítics, és el mite del la realitat. La realitat es presenta com un espai divers on hi actuen actors polítics d'ideologies i interessos molt diferents i en el qual els projectes polítics han de negociar-hi i adaptar-s'hi per poder ser alguna cosa més que un pamflet polític i poder incidir-hi, tant institucionalment com des de la base. Participar en una societat democràtica (en el vell i original sentit de la paraula) implica arribar a acords i consensos amb les altres realitats socials, per poder construir-la conjuntament, sempre evitant contradir els postulats ideològics que es defensa. La pràctica del "mal menor" és una cristal·lització d'aquest mite de la realitat.

La gran força d'aquestes causes la trobem en la seva naturalesa: quin projecte polític (des del socialisme i l'anarquisme fins la dreta neoliberal, des de l'independentisme fins l'imperialisme, des de les assemblees de barri fins els lobbys empresarials) no aspira a convertir-se en l'epicentre polític, assolir el màxim d'unitat social possible a l'entorn del projecte que es defensa i ser capaç d'incidir en la realitat i establir un consens? Podríem dir que aquests objectius són probablement els objectius que defineixen qualsevol projecte polític.

La CUP ha de ser conscient d'aquests perills i dotar-se de les mesures per combatre-ho, evitant convertir-se una peça més del sistema i poder continuar sent una eina per a les classes populars i el projecte de l'EI. N'enumero algunes:

a) Les institucions només són un camp de batalla: des del projecte municipalista hem de tenir sempre present que les institucions actuals no són més que un espai en el qual hem decidit anar-hi a fer una lluita. No són en cap cas la finalitat i el nostre objectiu ha de ser superar-les. No anem a gestionar-les, anem a aportar-hi un discurs, unes pràctiques i unes exigències d'acord al projecte de l'Unitat Popular, i a desbordar-les. Que això no només sigui retòrica.

b) Un contrapès al carrer: l'expressió "un peu al carrer", no ha de ser un eslògan electoral. Cal que el contrapès social fiscalitzi, utilitzi i desenvolupi els continguts i les pràctiques de la lluita institucional que es duu a terme. I a l'hora cal formar part d'aquest contrapès.

c) Definició ideològica: no val allò de "aquests són els meus principis, i si no t'agraden en tinc uns altres". Els projectes polítics neixen amb objectius concrets, i modificar-los per tal d'arribar a un públic més gran, per poder ser assimilats pel sistema o per poder sortir a les tertúlies, és utilitzar el camp polític com una estratègia purament de màrqueting. Cal tenir clars i definits els objectius polítics, i dedicar esforços en la formació interna i externa. Amb això no es vol dir, quedi clar, que els objectius polítics són inamovibles i que no es poden adaptar a la realitat, ni que no cal adoptar mecanismes per fer arribar aquests objectius a capes socials el màxim de esteses i de la manera més entenedora i engrescadora possible. Cal evitar també el sectarisme polític, relacionar-se amb altres espais polítics i treballar amb el conjunt de les classes populars. No són, crec, coses incompatibles.

d) No tenir por a les decepcions: molt lligat amb l'anterior punt, els projectes polítics no han d'actuar per no decebre al públic en general o a suposats electors, sinó únicament ha d'actuar d'acord als principis polítics correctament definits. Hi ha molts exemples de persones que s'acosten a organitzacions rupturistes, com a militant, com a elector, com a "opció útil" o com a mera simpatia, esperant d'elles coses per les quals no han estat creades i que en un moment donat mostren la seva inevitable decepció amb l'organització. No passa res. Cal assumir la crítica, treballar per corregir-la (interna o externament), però tenint clar que potser l'espai polític que aquestes persones buscaven no era aquest.  És obvi que tots els recursos humans d'una organització política no són ni han de ser uniformes, per això la importància de una bona definició ideològica capaç de conviure amb aquesta diversitat. Quan la decepció prové de cercles amb objectius polítics semblants, aleshores sí, hi ha un problema.

e) No ho hem de fer tot: per últim, s'ha d'evitar la idea de les organitzacions omnipresents, aquelles que se les demana que estiguin a tot arreu, que es manifestin per tot el què succeeixi i que siguin actius en totes les línies de treball. Crec que aquesta idea de les organitzacions és una idea caduca que no porta en lloc, i que està en contradicció amb la idea mateixa de contrapoder. Moltes crítiques polítiques utilitzen el "i vosaltres on estàveu?" per a desprestigiar l'activitat política dels altres. És per això que cal una feina prèvia de definir què farà aquesta organització política i què no farà, a on treballarà i a on no, de forma argumentada i sensata.

Finalment, remarco que el què s'ha dibuixat aquí amb més o menys encert, crec que podria ser aplicat tant a organitzacions polítiques institucionals, com qualsevol altre organització política de base.