Quim Serra - conseller per la CUP Gràcia

Els problemes d’habitatge han estat una constant en la història de les classes desposseïdes i, des de fa dècades, han esdevingut el principal dels maldecaps del seu dia a dia. En aquest marc, el relloguer ha estat una pràctica habitual al nostre país entre la classe treballadora que ha buscat suplir les mancances d’un estat que mai no li ha garantit un accés digne a l’habitatge.

Tots coneixem casos de persones grans soles que relloguen habitacions, de vegades durant anys, a estudiants o gent amb dificultats econòmiques, o els pisos compartits per estudiants, entre moltes altres casuístiques. Recentment, però, la Vila de gràcia s’està omplint d’una nova pràctica de relloguer que ha plantejat molts dubtes sobre la seva legitimitat i impacte als barris. Aquesta nova fórmula consisteix a llogar habitacions a turistes per a estades curtes.

Darrerament diverses persones s’han presentat en actes públics i espais institucionals reclamant el seu suposat dret a rellogar a turistes, i han demanat que es reguli la seva activitat en el sentit de protegir-la, ja que ara és irregular. Això ens ha de fer plantejar: Quin és l’impacte d’aquesta nova forma de relloguer als nostres barris? És legítima aquesta pràctica? És justa? És equivalent al relloguer que ja coneixem?

La resposta és que el seu impacte és negatiu per al conjunt dels barris i particularment per a la classe treballadora, i que es tracta d’una pràctica injusta i il·legítima diferenciada del relloguer habitual que ha existit fins ara. Intentarem explicar el perquè de tot plegat.

Fixem-nos, en primer lloc, en qui són els subjectes que intervenen en cada cas de relloguer. El relloguer clàssic es dóna entre dues persones que tenen un cert grau d’equivalència, el llogater i el rellogater. Aquí el llogater és qui formalment lloga l’habitatge, mentre que el rellogater és qui paga una quantitat X del lloguer al llogater formal. La relació que s’estableix a la pràctica els converteix no en llogater formal i rellogater, sinó en dos collogaters, és a dir, dues persones que paguen conjuntament un lloguer.

Aquesta igualació es deu que, en el fons, els dos subjectes comparteixen la mateixa naturalesa social, són persones que depenen del seu treball assalariat (o alguna mena de pensió) i que no són capaces d’encarar el pagament d’un lloguer concret. Per tant, el relloguer clàssic es dóna entre persones de la mateixa classe social que s’uneixen per encarar una necessitat primària, l’habitatge.

En canvi, si ens fixem amb els nous relloguers a turistes, veurem que la cosa canvia. Aquí els dos subjectes són clarament diferents. El primer, és una persona que es socialitza a casa nostra, per ara pressuposarem que es tracta de gent treballadora i que es tracta d’un llogater formal equivalent al que hem esmentat anteriorment. Però qui és el segon subjecte ara? És una persona que, independentment de la seva classe social, apareix en el nostre context com un individu amb una quantitat X de diners que, tot i provenir d’un mercat laboral exterior, incidiran en el nostre mercat immobiliari interior.

Sobre el terreny, i malgrat l’avenç salvatge de la globalització, el turista és un element en molt bona mesura desclassat que només incideix en la societat que visita com a comprador. Això el diferencia, en primer lloc, del al persona que li relloga una habitació, i en segon lloc, del treballador local que relloga a un altre treballador local per necessitat. I la diferència rau essencialment en aquesta darrera qüestió, la necessitat.

En el relloguer clàssic dos treballadors encaren conjuntament una necessitat compartida, estableixen una relació solidària perquè allò que els uneix i impulsa a cooperar és la seva mateixa condició de classe. En el cas dels relloguers a turistes aquesta relació de cooperació igualitària desapareix, i de retruc la solidaritat. Això es deu al caràcter desclassat dels dos individus que hi intervenen, l’un intentant convertir uns drets d’ús derivats del lloguer en una renda, l’altre per convertir-se en un consumidor exogen alienat del context de la classe treballadora local i la seva relació de poder amb el capital.

En definitiva, la relació que s’estableix en aquest cas no només no és solidària com en el relloguer clàssic, sinó que és insolidària perquè no tan sols renuncia a cooperar en el si de la classe treballadora sinó que manté i pressiona a l’alça els preus del lloguer, perjudicant principalment la classe treballadora local.

Parem-nos-hi a pensar un moment. Un Treballador A treballa cada mes per gastar X en el cost del seu lloguer mensual i estalvia Y, també mensualment. Al cap de l’any haurà estalviat 12Y. Ara suposem que el Treballador A decideix invertir 12Y en anar-se’n de vacances rellogant la casa de l’Individu B. La capacitat de pagament de lloguer de l’Individu B s’haurà incrementat 12Y. L’alça del preu lloguers es mantindrà o s’accelerarà, cosa que serà molt més greu sí A prové d’un mercat laboral amb sous més elevats o B viu en un mercat immobiliari desbocat.

Baixem al planeta Terra. En Georg viu a Bremen, on guanya 1800 euros dels quals en destina 800 al lloguer i, després d’abastir-se les primeres necessitats i esbargir-se estalvia 500 euros mensuals, 6000 euros anuals. En Gorg decideix que vol visitar Barcelona i que emprarà 2000 euros dels seus estalvis de l’any per a cobrir les despeses d’un viatge de 15 dies. Descomptats els vols, àpats, transports interns i visites li queden 800 euros per a l’allotjament i, com que els hotels se li escapen de pressupost i no vol compartir habitació o lavabo, busca una habitació per rellogar durant dues setmanes.

És així com troba en Jordi, un dissenyador gràfic que cobra 1400 euros i ha de pagar un lloguer de 1000 euros per poder viure al casc antic de Gràcia. Tots dos acorden que en Georg pagarà 200 euros setmanals durant els 15 dies d’estada a Barcelona per allotjar-se a cal Jordi, que només així es pot quedar al barri. Al cap de quinze dies en Jordi canviarà en Georg pel Georges, que ve de Lió. Al cap d’un mes, en Toti, veí d’en Jordi, esgotarà el seu contracte de lloguer i el propietari li apujarà el lloguer a 1400 euros. En Toti acabarà al Guinardó i en Jordi, a qui també pujaran el lloguer, passarà a cobrar 400 euros setmanals Жора, recent aterrat de Sant Petersburg.

En definitiva, les dues modalitats de relloguer que hem exposat no són equivalents. L’una és una despesa compartida davant una necessitat compartida entre veïns de classe treballadora que, de facto, formen un nucli familiar econòmicament parlant. És a dir, s’uneixen per encarar conjuntament la cobertura de les necessitats materials de la vida quotidiana. Això esdevé solidari en tractar-se de membres d’una mateixa classe i fa que llogater i rellogater es converteixin en collogaters.

L’altra pràctica de relloguer es basa en el fet que un element extern als mercats immobiliari i laboral locals aporta un complement econòmic al llogater formal. A la pràctica aquest llogater obté una renda dels seus drets d’ús com a inquilí i s’apropia indirectament de part del profit de la propietat de l’habitatge Ajuda el propietari a incrementar els preus de mercat i, de retruc, incrementar els seus propis beneficis, mentre ell rebaixa els seus costos a curt termini. Aquest relloguer és eminentment insolidari perquè 1) fa pujar els preus d’un bé de primera necessitat, 2) fa partícip el llogater del benefici de la propietat, i 3) les seves parts són dos individus desclassats i alienats del seu context social.

Davant aquesta problemàtica, cal que els classes populars tinguem un programa propi per a la qüestió de l’habitatge. Cal partir, en primer lloc, del fet que ni tan sols els relloguers entre treballadors són una solució de cap mena, ans al contrari, a la llarga també acaben tenint conseqüències negatives per als preus i la qualitat de l’habitatge. No hem de limitar-nos a la generació de mesures de resistència, cal plantejar el nostre propi model per a l’habitatge. I això passa necessàriament per  l’anul·lació del mercat immobiliari i la gestió pública d’un habitatge socialitzat que ha de ser un bé d’ús adequat a les necessitats de cadascú i no pas una mercaderia.

I per arribar a això, convé tenir present quines polítiques ens hi han de portar i quines reivindicacions hem d’activar a nivell de carrer per assolir-les. Sense una mobilització contundent i organitzada serem expulsats de casa nostra i dels nostres barris i viles. Ens cal generar un parc d’habitatge públic prou gran i dispers homogèniament pel territori com per poder regular de manera eficient el mercat de lloguer, fixar-ne uns límits cada cop més restrictius, i acabar per anul·lar-lo. Això cal acompanyar-ho d’una lluita decidida contra tota mena de pisos turístics i la reivindicació d’un model social basat en la dignitat de les condicions de vida i laborals, i la repartició de riquesa i treball.

I ens caldran molts arguments per fer pedagogia i desarticular el fals discurs pseudoprogressista que defensa les “solucions imaginatives” com el relloguer a turistes. Que no ens justifiquin actes d’insolidaritat i pràctiques extractives amb cantarelles d’enriquiment espiritual  dels viatgers i els hostes, cosa que ja va bé dins aquest marc mental del Model Barcelona que de tot en fa una mercaderia. Deixem-nos de bones paraules i multiculturalisme elitista, si les classes populars no ens unim de manera solidària i participem en el nostre propi espoli, acabarem participant en la nostra pròpia destrucció.