A mitjan setembre del 2015, la CUP-Gràcia vam entrar a registre un prec al govern demanant la retirada de “totes les plaques franquistes del Districte, no només aquelles amb simbologia falangista sinó totes en conjunt, incloent-hi les plaques d’ajuts del ministerio de la vivienda dels anys 40 i 50 que abunden en certs punts dels nostres barris”. Mesos més tard, ens reiteràvem en un seguiment de prec al Ple, seguit d’una resposta desmenjada per part del govern.

Ara, per fi, s’ha iniciat el procés de retirada de simbologia franquista de les nostres façanes amb una carta als veïns afectats. Hem hagut d’aguantar aquestes plaques 70 anys, 38 dels quals sota teòrica democràcia! Molta simbologia franquista ja ha aguantat més dins el règim del 78 que durant la mateixa dictadura.

Això ens ha de posar en alerta respecte el relat sobre el passat que s’ha fet a l’estat espanyol des del poder, i més ara que s’acosta el 12 d’octubre. Retirar els noms de generals del nomenclàtor i deixar les plaques dels “habitatges socials”, fets en el període de feixisme dur, implica una suavització del record de la dictadura que fa que la gent acabi acceptant millor allò que fou la Transició, un pacte amb els feixistes.

De la mateixa manera, la Hispanitat s’ha convertit en un relat institucional presentat com a neutre, com a no nacionalista. I n’és molt de nacionalista! La Hispanitat és la visió de la història filtrada per una nacionalisme espanyol agressiu que nega i extermina la diferència. Es recolza en la base del genocidi dels pobles americans natius, la destrucció de les seves cultures i la seva explotació en règim colonial. I tot això queda tapat per l’extensió de la “lengua que no fue nunca de imposición”, com deia El Caçador.

La hispanitat, a més, és el discurs que justifica l’estat-nació espanyol tot negant-nos l’existència com a Països Catalans. No en va els màxims símbols de la celebració del 12 d’octubre són la monarquia i l’exèrcit, dues estructures d’estat que la Transició va assimilar del franquisme, com la concepció de la nació espanyola. Tot plegat explica també la impunitat amb què feixistes campen pels nostres carrers aquesta jornada.

A Gràcia ens hem d’alegrar que saltin les plaques falangistes de les nostres parets, però cal lluitar diàriament contra el nacionalisme espanyol que dulcifica genocidis i feixismes. Feixisme, ni a Gràcia, ni als Països Catalans, ni enlloc!