Arguments pel tancament i les seves rèpliques

a)  “Els i les ciutadanes de Barcelona podran entrar gratuïtament ensenyant el DNI o una targeta identificativa, per tant a mi no m’afecta”

Aquest argument no és cert. Es fonamenta en l’individualisme i el xovinisme imperant en la nostra societat (val a dir, el mateix en el qual es fonamenta el capitalisme i la crisi que estem patint). Hem de tenir clar que no es pot discriminar l’accés al Parc segons el país d’origen, més enllà de les disposicions legals que prohibeixen la discriminació entre ciutadans de la Unió Europea. Una prova de que aquesta discriminació és il·legal la trobem en el fet que encara l’equip de govern de Maite Fandos (CiU) “està estudiant el tema” i no saben del cert si ho podran aplicar. L’accés a l’espai públic ha de ser universal. 

A més, l’accés a l’espai públic ha de ser anònim i cap persona hauria de identificar-se per poder passejar pel Parc o per trepitjar el carrer. També es produirien conseqüències absurdes al fixar el criteri de discriminació: només les persones dels barris adjacents, dels districtes adjacents, de tota Barcelona, de Catalunya, dels Països Catalans? I com es faria: a partir del padró, del lloc de naixement? Que potser el Parc no el pot gaudir una persona que l’ha utilitzat tota la vida i ja no viu a Barcelona?

Finalment cal dir que, en el cas que s’apliqui aquesta discriminació de procedència, de residència i de classe social, també hi haurà un topall de persones permeses a l’interior i per tant ni la ciutadania de Barcelona podrà accedir-hi lliurement.

b)  “La neteja i el manteniment del parc comporta moltes despeses en un context massificat, i cal recuperar la seva sostenibilitat econòmica”

Malauradament ni nosaltres ni el veïnat del Districte coneix les dades econòmiques detallades del Parc, degut a l’opacitat de l’Ajuntament. Però, d’entrada, dubtem d’aquesta afirmació: realment podem creure que el Parc Güell, amb 4,5M de visitants anuals, és deficitari?

I, en cas que així sigui, mitjançant la municipalització de certs serveis que generen beneficis que van a parar al sector privat, es podrien aconseguir ingressos públics (operadores, hostaleria dins del Parc, Museu…). Per exemple, algunes fonts apunten que la Casa Museu Gaudí disposa de 2M d’euros de benefici anuals que van íntegrament al sector privat. D’aquests diners no es destina res al manteniment del parc, d’una despesa estimada en 1M d’euros anuals. A més, com a parc urbà, el seu manteniment ja està contemplat en els pressupostos municipals i, per tant, ja es cobreixen les despeses, igual que en qualsevol altre parc de la ciutat.
Diners, doncs, no en falten: se’ls queda el sector privat, com sempre.

c)  “Actualment es creen importants problemes de circulació viària i molèsties veïnals degut a la saturació dels carrers d’accés principals”.

Estem totalment d’acord amb aquesta afirmació, però tenim clar que el tancament de la zona monumental no evitarà aquets problemes. Les cues es traslladaran al voltant de la zona monumental i, per tant, s’augmentarà encara més la pressió turística als carrers i a les zones del parc que encara gaudeixen de certa tranquil·litat. El fet de cobrar una entrada per visitar el Parc Güell, a més, no reduirà l’afluència turística, com veiem en el cas de la Sagrada Família, ja que s’ha convertit en una icona massa important de Barcelona. Les molèsties i els problemes de circulació seguiran existint i, inclús, es poden arribar a accentuar.

d)   “En d’altres monuments s’ha de pagar per entrar”.

Si bé això és cert, no hem d’oblidar que el Parc Güell és un parc urbà, un espai públic i no una catedral, un museu o un parc d’atraccions. El parc va ser venut a l’Ajuntament i, per tant, pertany a tothom. La febre privatitzadora vol arribar, inclús, a espais que ja són del poble. Oblida que ja paguem impostos per al seu manteniment. La cultura ha de ser accessible i a l’abast de tothom.

e)  “Jo, quan viatjo a l’estranger, he de pagar per tot”.

El fet que els turistes paguin per l’ús de l’espai públic, que en el cas del model turístic de Barcelona és una mesura que defensem, no és un argument per legitimar el tancament del parc. Existeixen altres formes de fiscalitzar l’impacte turístic com són la taxa turística a operadores i visitants, l’oferta de serveis complementaris des de la gestió municipal, per tant no privada (servei de guia, museus…), o l’aparcament d’autocars, per posar alguns exemples. Així doncs, reiterem,existeixen altres vies.

f) “O tanquem la zona monumental del parc o ho deixem tal i com està”.

No creiem que l’actual model de Parc Güell sigui l’adequat, ja que ha perdut la seva dimensió ciutadana a favor del turisme, la seva gestió és opaca i poc centralitzada i, en concret, la gestió econòmica afavoreix el sector privat, que en treu grans beneficis. Tot i això, no creiem que la proposta que inicialment presentava ERC i PSC, i ara CiU, canviï aquest model.

Des de diferents sectors socials i veïnals del Districte s’han proposat altres camins per gestionar la massificació turística del Parc Güell i per mantenir un parc econòmicament sostenible.
Especialment rellevant és el debat veïnal a la Bodega La Riera (el passat 17 de gener) que va resultar en un document de propostes que podeu consultar aquí http://futurparcguell.wikispaces.com/El+futur+del+Parc+G%C3%BCell.
Un debat que no va promoure l’Ajuntament, i en el qual la CUP hi va participar, sense recursos i amb poc espai temporal. Imagineu-vos si aquesta aposta hagués tingut un suport institucional. Si bé podem estar més o menys d’acord en alguna d’elles, es fa evident l’existència d’alternatives viables.
L’Ajuntament vol desconèixer deliberadament la seva existència.

Que no ens tanquin el Parc Güell!

CUP Barcelona. Districte de Gràcia.