Quina és la teva edat?

Paula Serrano: Sóc de la generació anomenada Olímpica, enguany en faig 27 anys.
Dani Vàzquez: 33 anys.

A quin barri vius?

PS: Vaig néixer a Palma (Mallorca), fa 10 anys que visc al Principat: vaig viure 2 anys prop de Manresa, 2 anys a Sants, 2 anys a Lesseps, actualment i des de fa 4 anys visc prop d'Alfons X.
DV: Actualment al Camp d'En Grassot des de fa 3 anys i mig.

Què és el què més t'agrada de Gràcia?

PS: El que més m'agrada de Gràcia és el fort teixit associatiu del barri. Cada setmana hi ha una entitat que organitza alguna activitat i això dóna vida als barris.
DV: L'esperit veïnal i de poble que encara conservem tot i la irrupció desfrenada del fenomen de la gentrificació. 

Què és el què menys t'agrada?

PS: El que menys m'agrada és que la seva atractiva agenda cultural juntament amb el Parc Güell i les bateries antiaèries del Turó de la Rovira són un reclam pels turistes. Les conseqüències: pagar 1'30€ per un tallat.
DV: Precisament la transformació que estem patint en l'estructura econòmica, la desaparició del petit comerç, la privatització de l'espai públic... l'elitització dels barris i l'expulsió del veïnat per no poder suportar els preus del lloguer i un nivell de vida digne, que comporta la debilitació de les xarxes de vincles veïnals, de les lluites populars pels drets socials i del teixit associatiu.   

Destaca algun moment de la història de Gràcia, important per a tu.

PS: Per jo l’1 d'octubre va ser un dia que durarà anys: el poble gracienc unit i organitzat en favor d’un anhel col·lectiu: l’alliberament nacional.
DV: Com a romàntic gracienc destacaria la Revolta de les Quintes succeït el 1870 en plena tercera independència municipal de Gràcia: l'alçament veïnal de les classes populars contra la injustícia, el protagonisme de les dones en l'assalt a l'arxiu i l'exigència de desobeir el poder, la resistència a l'exèrcit espanyol, la Marieta ressonant durant dies tot i l'esquerda produïda pels canons... veritablement tota la simbologia que engloba l'episodi històric ens omple d'orgull i ens defineix com a poble.

Explica’ns la teva trajectòria en moviments veïnals o socials.

PS: He participat del Casal Popular 3 Lliris, sóc sòcia i participo activament en l'Ateneu Independentista La Barraqueta i fins fa poc participava d'ARRAN GRÀCIA. En l’època universitària participava de l’assemblea de Facultat de Filosofia i Lletres de l’UAB, jo també sóc 27 i més.
DV: Soc fill del Carrer Progrés i he estat vinculat a les Festes de Gràcia des de petit. Vaig començar a militar a l'Assemblea de Joves de Gràcia cap als 17 anys, al moviment de l'Esquerra Independentista passant de la CAJEI a Endavant. Vaig participar en la lluita veïnal per salvar la Violeta de Gràcia, continuant en l'Assemblea pels Drets Socials de Gràcia, espais i campanyes amb les que vaig aterrar a la realitat gracienca. Des de la gestió del Casal Popular Independentista de Ros d'Olano fins a l'obertura de l'actual Barraqueta, vinculat a fronts com la lluita juvenil de la PEJG, l'antirepressiva (Els 3 de Gràcia a l'Audiència Nacional i després "els altres 3 més de Gràcia" on també vaig ser detingut per la unitat dels UPAS de la Guàrdia Urbana i processat), la Coordinadora de Músics de Gràcia, el 15M, empenta en la creació i consolidació de l'Assemblea Pensionista de Gràcia, inicis de l'Oficina d'Habitatge, el Moviment Popular de Gràcia... principalment he desenvolupat una tasca política local.

El teu racó preferit de Gràcia?

PS: Una de les places que encara resisteix a ser ocupada per terrasses: la Plaça del Raspall.
DV: El Carrer Progrés, per mi, és nostàlgia i també és futur. Tinc un sentiment similar a la Plaça de la Vila amb la Torre del Rellotge i la Marieta.

El teu llibre preferit?

PS: Acostumo a llegir novel·la històrica, biografies i assaig. Com a novel·la recomano Un cel de Plom de Neus Català, de biografia: Aurora Picornell. I d'assaig Terra de Ningú.
DV: Pregunta difícil... "Pedagogia de l'oprimit" de Paulo Freire, m'acompanya des de la meva etapa de formació i és una obra que sempre he tingut present en la meva professió i la meva militància, la construcció de la cultura popular i l'empoderament des d'abaix, des del poble, les desposseïdes identificant-se com a subjecte en el món per transformar-lo i fer-lo més just i igualitari.  

Compres de mercat o supermercat?

PS: Normalment compro al petit comerç o bé al mercat de l'Estrella.
DV: Confessarem que el ritme de vertigen que duem em fa comprar al supermercat, i si puc concentrar la compra setmanal, millor. 

Barça, RCDEspanyol o Europa?

PS: Ja fa anys que sóc sòcia de l'Europa, des de ben petita m'agrada i practico el futbol com a lleure. En els últims anys el futbol modern m'ha desencantat i prefereixo seguir els equips d’un futbol més modest i popular.
DV: Durant molts anys he estat un culé força aficionat, tot i que amb el pas del temps m´he anat "desenganxant" del futbol modern. Tot i no ser el millor seguidor simpatitzo 100% amb l'Europa, em connecta amb la família (el meu besavi era soci) i gaudeixo compartint estones amb les "Eskapulades" quan tinc l'oportunitat, dins i fora el camp.

Participes a alguna festa major dels barris de Gràcia? Quina?

PS: Sóc membre de la comissió de Festa Major del carrer Progrés, també he participat en la comissió de Festa Major Popular de Plaça Raspall i de les festes organitzades pel Casal Popular 3 Lliris La Jove.
DV: Sí, sóc un fester orgullós del Carrer Progrés. És un espai d'aprenentatge col·lectiu constant i de cohesió popular intergeneracional.

Què en penses del projecte dels Tres Turons?

PS: Crec que el Pla dels Tres Turons s’allunya de les demandes de les veïnes. Es tracte d’un pla urbanistíc que posa per davant, una vegada més, la Barcelona turístca. Així doncs, el pla pretén millorar l’accessibilitat als 3 turons sense tenir en compte la sostenibilitat i el veïnat: prou ciment a les muntanyes, volem verd!
DV: Hi hem de parar molta atenció, d'una banda em preocupa que les conseqüències de la intervenció urbanística construint accessos contribuirà a la massificació turística dels parcs, principal pulmó verd, com ja està passant amb les bateries antiaèries reformades i massificades; de l'altra, que l'expropiació del veïnat i el reallotjament a Can Baró sigui sinònim d'empitjorament de les seves condicions de vida, penso que l'administració ha de vetllar per la millora de les condicions dels habitatges actuals i no pas per l'expulsió.    

Com contribuïm a la república catalana des de Gràcia?

PS: Construint espais de sobirania popular (a nivell habitacional, sanitari, alimentari, educatiu i feminista). Cal recuperar allò què ens pertoca com a poble, cal que posem les nostres vides al centre de cara a la construcció d’uns Països Catalans socialistes i feministes, i aquesta tasca és de totes: des de Gràcia fins a Maó i de Salses a Guardamar.
DV: Acumulant el màxim de forces veïnals cap a la unitat popular. Com deia en Joan Fuster: "-la política te la fas o te la fan", les classes populars no podem retrocedir ni un mil·límetre davant l'ofensiva neoliberal i dels estats espanyol i francès, el poble hem de protagonitzar la transformació social a la que aspirem combatent les opressions social, del patriarcat i nacional.   

La pobresa a Gràcia. Existeix? Què cal fer?

PS: L’altre dia vaig passar davant un caixer, fa 3 anys només hi vivia una persona, l’altre dia en vaig trobar 6 vivint dintre el caixer i 3 a fora. La pobresa existeix tot i que es miri cap a l’altre cantó. Necessitam unes polítiques que no permetin que cap persona dormi al carrer.
DV: Sens dubte que existeix i cada cop és més creixent en la classe treballadora, també amb la població activa, amb feina. El fenomen tendeix a auto-invisibilitzar-se i les persones en situacions realment crítiques difícilment es troben amb la capacitat de plantar cara al culpable de la seva situació: el poder econòmic. La pobresa té rostre de dona i de precarietat laboral, i s'accentua en el col·lectiu de migrades; la gentrificació només pretén esborrar-la del mapa gracienc per concentrar-la en altres realitats socials de Barcelona. Avançar en la generació d'uns serveis 100% públics, un parc habitacular de lloguer públic i una economia centrada en les necessitats i no en l'explotació laboral son condicions sine qua non per erradicar-la.

Gràcia no s'acaba a la Vila. Què passa amb els altres barris?

PS: Tothom sempre parla que la Vila encara conserva una ànima de poble, mentre que als altres barris es creu que s’ha disseminat. Així doncs, cal que les polítiques municipals vagin dirigides a la millora de les vides de les veïnes, a l’enfortiment social i comercial; en definitiva, cal recuperar els barris-pobles i deixar enrere els barris-ciutat aparador.
DV: Doncs passa que les veïnes tenen unes necessitats com una casa, alguns exemples: l'Institut Vallcarca ha d'esdevenir realitat, el CAP Vallcarca s'ha de municipalitzar, el Park Güell ha de reobrir les portes al veïnat i reduir dràsticament el nombre de turistes visitants, la mobilitat del Coll i la Salut s'ha d'adaptar a una població cada cop més envellida amb ascensors i escales mecàniques, cal cercar eines per la cura de la gent gran i el col·lectiu de cuidadores familiars i professionals, la caserna de la guàrdia civil ha de convertir-se en equipaments i habitatges públics i dotacional i el teixit associatiu del Camp d'En Grassot ha de disposar d'un acompanyament des de l'administració que el permeti créixer i desenvolupar-se.

Un desig pel futur dels barris de Gràcia?

PS: Que la gentrificació pari de créixer i expandir-se i que els veïnes tornin a treure les cadires per prendre la fresca.
DV: Que el veïnat lluiti, quan defalleixi que agafi forces per continuar lluitant, i quan tot sembli perdut que la lluita ens condueixi a la victòria. Més enllà de llicències poètiques i lemes agitatius, la mobilització popular és i serà l'únic camí per defensar els drets socials adquirits i adquirir-ne de nous. La institució té un recorregut ben limitat i encotillat per competències entre administracions que es tiren els plats al cap les unes a les altres mentre l'status quo mai es posa en entredit, és al carrer on tot comença i tot acaba i en els darrers períodes tenim bons exemples: el CUAP 24 hores de l'Esperança, la resistència veïnal de l'Alzina i les casetes d'Encarnació, els darrers 8 de març i l'avenç en els protocols festius contra les agressions masclistes o el mateix 1 d'octubre.

Un objectiu que et planteges per aquests 4 anys?

PS: La creació d’un Centre de dia de gestió 100% pública. Tot sovint, les cures les realitzen les dones que es veuen invisbilitzades en la cura dels familiars dependents. És per això que cal que reconquerim els drets bàsics i els defensem, cal que construïm unes estructures socials que garanteixin una vida digna per a tothom.
DV: Des de la humilitat, espero que el projecte polític de l'Esquerra Independentista pugui esdevenir una eina per la millora de les condicions de vida del nostre veïnat. Per no quedar-me en el genèric: cal avançar en mesures reals de decreixement turístic, crear per fi habitatges de lloguer social, augmentar el nombre d'Escoles Bressol municipals que actualment no arriba ni al 50% de la demanda i fer realitat el Centre de Dia i la Residència gestionats des de la comunitat, les treballadores i les persones usuàries.