Fa temps que veig que això no va, que el país no avança, que arribar a final de mes és converteix en un difícil (per no dir impossible) joc d’equilibris. Treballo en una l’escola bressol, on cada dia se’ns plantegen noves dificultats per fer la nostra feina tal i com els infants es mereixen, tal i com a nosaltres ens agrada, tal i com diuen els que en saben.

Les educadores tenim més infants a l’aula, menys hores no lectives per poder planificar, organitzar, crear, etc., el que l’equip i les famílies volem per a l’escola. A migdia hem de fer malabars per poder atendre els infants a l’hora de menjar, perquè als companys de suport educatiu els hi han reduït l’horari, tant el lectiu com el de coordinació.

Podríem parlar també de com les empreses externes gestionen la cuina, el manteniment i la neteja. Serveis que abans depenien de l’Ajuntament de Barcelona i ara estan en mans d’empreses privades… Tot això respon a un procés continu de retallades. Fins i tot han creat noves escoles bressol públiques externalitzades, on l’empresa privada de torn, fa negoci amb l’educació pública. I no veig, que amb tanta tisora, s’hagi aportat res cap al gran dèficit del nostre país. No hi entenc gens ni mica d’economia, però no veig resultats per enlloc, que no siguin menys recursos, menys qualitat, menys pública, més pobresa.
Ells fan mans i mànigues per minar la nostra il·lusió per treballar, per rebre cada dia als infants amb un somriure els llavis, per fer la nostra feina ben feta. Fins i tot, el nostre sou cada dia és més petit, més retallat. Així ho ha decidit l’alcalde Trias. Aquest Nadal no tindrem paga doble, però segur que a casa seva no hi faltarà res. Però no ho aconseguiran. Sé que seguirem lluitant per aconseguir les escoles bressol públiques i de qualitat que els nostres infants, famílies i país es mereixen. Tot això és només una petita mostra del que passa cada dia a la nostre societat, dels petits i grans drames que ens toca viure de ben a prop. Podria parlar de l’escola del meu fill, de la feina del meu company, de l’atur exhaurit de la meva amiga i de tanta gent, dels desnonaments, del rescat dels bancs amb els nostres diners, etc.

Per tot plegat, m’agradaria que per una vegada deixem el vot útil a casa i ajudem a entrar al Parlament als que de veritat són la veu del poble i dels moviments socials. Als que estan al nostre costat al metro, a l’assemblea, als moviments veïnals, etc. Als qui són aire nou i tenen un historial net. Als altres ja els coneixem. Ja sabem com ho han fet quan han estat als ajuntaments, a les diputacions, als consells comarcals o, fins i tot, als consells d’administració de les caixes, o al Parlament de Catalunya. No n’hi ha prou de criticar sempre els polítics i acabar tornant a votar als mateixos.

Darrerament es va sentint una veu nova, que pot ser la nostra veu, de veritat la veu del poble. La CUP creix amb força, sense endeutar-se per finançar una campanya feta només amb la suma de molts petits esforços. El nostre vot ajudarà a fer-la més gran.

M’agrada pensar que la CUP tindrà molts vots i que serà arreu la sorpresa d’aquestes eleccions. Així sia!

Rosa Planes, educadora de l’escola bressol pública